Antonio Baños en defensa del dret a vaga i d’en Roger i en Mercader

Us deixem l’enllaç a l’article publicat a elsingular.cat i el reproduïm a continuació.

Defensa del dret a vaga | Antonio Baños

“Qualsevol protesta social és titllada de violenta si surt dels estrets conductes de la política discursiva”

que-no-del-No-Pero_ARAIMA20130530_0011_35Divendres vint-i-sis de juny al barri de Sant Andreu. Acudeixo a la manifestació en solidaritat amb en Roger i en Mercader imputats per uns fets que els hi atribueixen durant la jornada de vaga del 29 de març del 2012. Com sol passar en aquesta mena d’acusacions amb finalitat dissuasòria, els atestats són plens de deliris. Es tracta, com ja sabem, de posar el nom i el cap d’una persona en el que és una acció col·lectiva. Allò dels bocs expiatoris. A més d’expressar la meva solidaritat amb els encausats, voldria cridar-vos l’atenció sobre l’anestèsia creixent de la societat en la defensa dels drets que la defenen i l’articulen.

Mentre al país ens trobem en un aferrissat i força banal debat sobre què és nou i vell a la política de sempre (qüestió que ja Ortega i Gasset plantejava en una conferència seva de 1914), l’Estat de sempre ha aconseguit estendre el discurs central de la autèntica política del nostre temps: la del control de la dissidència i supressió de la queixa.

L’extensió del monopoli i control de tota violència (simbòlica i real) és l’afer central dels nostres Estats. Bé sigui contra amenaces externes o contra discursos inadequats, qualsevol protesta social és titllada de violenta si surt dels estrets conductes de la política discursiva. En aquest entorn, la vaga, comença a ser vista de manera massa majoritària com una forma de violència “per se”. La protesta s’ha de verbalitzar i ha de morir en el mar del consens. El dissens és, cada vegada més, una agressió.

Les darreres jornades de vaga general, els escratxes promoguts per la PAH i altres accions polítiques fetes des de l’acció directa han tingut sempre un aval popular i una tradició força arrelada a la nostra cultura política. Una cultura que es prova de substituir per un altre més innòcua.

Entremig, la vaga de Movistar, la lluita de Panrico, les jornades de vaga general i altres fites de la lluita pels drets dels treballadors durant aquesta crisi que ens deixen un regust agredolç. No només per la derrota de les demandes concretes, sinó per la indiferència social que aquesta derrota ha envoltat a les lluites socials. El carrer està sent desocupat com a espai polític per ressituar la escenografia de la confrontació cap al plató, el tuit o el Parlament. Arrecerat, controlat, inofensiu.

Ara quan passi tota aquesta tempesta de confluències i aliances, espero que tindrem temps des de l’esquerra, per tornar a pensar en coses serioses i fonamentals com el dret a vaga i a la manifestació i la seva defensa.  //

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google photo

You are commenting using your Google account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s